Els orígens del domini .cat: la història d’una idea que semblava impossible

Com es construeix una fita que ningú no havia aconseguit abans? Vint anys després de l’aprovació del domini .cat, alguns dels seus principals impulsors van tornar a trobar-se per reconstruir una història que va començar molt abans del 2005 i que, durant anys, va semblar impossible.

Moderada per la periodista Mercè Molist, que va seguir de prop tot el procés de creació del .cat, la primera taula rodona de la jornada del 20è aniversari va reunir Amadeu Abril, impulsor de la candidatura del .cat, i Manel Sanromà, ex president de la Fundació .cat. Entre tots tres van repassar els moments clau d’una iniciativa que va acabar convertint-se en el primer domini d’Internet creat per representar una comunitat lingüística i cultural.

D’una idea descartada a una oportunitat inesperada

Mercè Molist va recordar que la voluntat de disposar d’un domini propi venia de lluny. A mitjans dels anys noranta, un grup d’internautes havia impulsat la candidatura del domini .ct, però els dominis de dues lletres estan reservats als estats i totes les gestions topaven sistemàticament amb el mateix obstacle.

Va ser el 2003 quan Amadeu Abril va plantejar una alternativa completament diferent: abandonar la idea d’un domini territorial i proposar un domini per representar una comunitat lingüística i cultural. Aquell canvi de perspectiva va transformar una reivindicació sense sortida en una candidatura viable.

«La idea del .cat va sorgir perquè era justa i necessària.»

Abril va explicar que Internet ja era, aleshores, un espai on milions de persones es relacionaven principalment a través de la llengua. Si existien dominis per a estats o per a sectors professionals, també tenia sentit que n’hi hagués un per a una comunitat cultural. El repte consistia en convèncer l’ICANN que aquesta comunitat també mereixia tenir un espai propi.

Convertir una bona idea en un projecte real

Si la idea va ser el primer pas, convertir-la en una candidatura sòlida va requerir anys de feina.

Manel Sanromà va recordar que, quan va conèixer el projecte, li va semblar una gran iniciativa, però també era conscient de la dificultat que representava. La candidatura havia d’obrir portes en espais on Catalunya mai no havia tingut presència i convèncer interlocutors que no tenien cap precedent similar sobre la taula.

La força del projecte, però, no va venir només dels seus impulsors. El suport de desenes de milers de persones, empreses i institucions va convertir la proposta en una iniciativa col·lectiva, capaç de demostrar que darrere del .cat hi havia una comunitat real disposada a defensar-la.

Quan les circumstàncies també formen part de la història

Durant la conversa també hi va haver espai per recordar que els grans projectes sovint depenen tant de la preparació com del context.

Sanromà va explicar com diversos canvis polítics i institucionals van acabar generant un escenari favorable perquè la candidatura prosperés. Sense aquell treball previ, res no hauria estat possible; però sense unes circumstàncies determinades, probablement tampoc.

Aquell record va servir per posar de manifest que l’aprovació del .cat no va respondre a un únic factor, sinó a la coincidència d’anys de preparació, una candidatura tècnicament sòlida i un moment polític que va permetre que el projecte arribés a bon port.

Vint anys després, les lliçons continuen vigents

La conversa es va tancar amb una mirada més enllà del relat històric. Tant Amadeu Abril com Manel Sanromà van coincidir que el principal llegat del .cat no és només haver aconseguit un domini, sinó haver demostrat que les comunitats poden obrir camí quan són capaces d’organitzar-se, identificar una oportunitat i perseverar durant anys.

Per als impulsors del projecte, la història del .cat recorda que les grans transformacions digitals no acostumen a començar amb grans estructures, sinó amb persones capaces d’imaginar allò que encara no existeix i de construir els consensos necessaris per fer-ho realitat.