El .cat és casa teva, per Genís Roca

D’uns anys ençà, semblava que els dominis eren poc més que una relíquia d’Internet. Una tecnologia fundacional, útil i necessària, però menys atractiva que les noves capes que han ocupat el centre de la nostra vida digital: cercadors, missatgeria, xarxes, aplicacions, plataformes o, més recentment, les revolucionàries i inevitables intel·ligències artificials.

És comprensible. La nostra atenció tendeix a anar allà on passen les coses més noves i estimulants. Durant força temps n’hi ha que ens han volgut fer creure que el futur d’Internet passava sobretot per plataformes controlades per un grapat de gent amb interessos comuns que no tenien per què coincidir amb l’interès comú. Grans tenidors digitals, si em permeteu la metàfora. Espais aparentment gratuïts que ens permetien publicar, relacionar-nos, vendre, explicar-nos o construir audiències. Un futur en què tenir una web o una infraestructura digital pròpies semblava sobrer.

Però els moments de canvi importants ens obliguen a revisar el valor d’allò que donàvem per descomptat. En un univers cada vegada més automatitzat, més intermediat, més opac i més algorítmic, torna a aparèixer una necessitat bàsica: saber on som. Saber qui hi ha darrere d’allò que llegim, si una font és fiable, quin context explica el contingut i quin vincle té amb la comunitat a la qual s’adreça. Saber, en definitiva, qui es fa responsable de què.

Com més incert és l’entorn digital, més valor tenen les infraestructures que ens donen certesa

En aquest nou escenari, els dominis guanyen valor. No perquè siguin nous, sinó perquè aporten continuïtat enmig de la imprevisibilitat del canvi. No perquè ho resolguin tot, sinó perquè ofereixen la certesa elemental del món digital: un espai identificable des d’on parlar i al qual poder tornar sempre. Casa teva.

Un domini no és només una terminació a Internet. Mai no ho ha estat. És una manera de dir: aquest és el meu lloc. Aquest és el meu nom. Aquest és el meu compromís. Aquesta és la meva comunitat. Escollir un domini podria haver semblat una decisió gairebé irrellevant. Més de dues dècades després sabem que és una afirmació amb conseqüències profundes.

El .cat va néixer d’aquesta intuïció. Quan la comunitat catalanoparlant va impulsar un domini propi, no demanava simplement una etiqueta tècnica per a un conjunt de pàgines web amb unes característiques comunes. Afirmava que una llengua, una cultura i una comunitat havien de poder tenir lloc propi a Internet. Que la diversitat humana del món físic s’havia de reflectir també en l’univers digital. El .cat no havia de ser una presència subordinada, sinó un lloc propi, reconeixible i construït des de la mateixa comunitat.

D’una Internet de pàgines a una Internet de sistemes

Els primers anys del .cat es corresponen amb una Internet de webs, hipervincles, cercadors i identitats relativament visibles. Persones, empreses, entitats i institucions construïen una presència digital i confiaven que les audiències hi arribarien a través d’una cerca, d’una recomanació o recordant una adreça de memòria. Internet ja era immens i complex, però mantenia una certa traçabilitat: algú buscava, trobava, entrava en una pàgina i en reconeixia la font.

Vint anys després, aquesta sensació de control s’ha afeblit. Les pàgines web no han desaparegut, però han deixat de ser l’única porta d’entrada al món digital. Cada cop més, la informació ens arribarà processada, resumida o reinterpretada per sistemes automatitzats que hauran fet una part del camí abans que nosaltres. Els assistents digitals respondran preguntes. Les intel·ligències artificials sintetitzaran fonts i convertiran continguts dispersos en respostes aparentment fiables. Però no sempre ho seran.

El canvi modifica també com es construeix la rellevància. Si abans el repte principal era tenir un espai propi, en una Internet intermediada per models, recomanadors i assistents el repte ja no és només ser-hi, sinó ser reconegut i interpretat en el context correcte. No quedar diluït dins de sistemes que processen el món a gran escala. I això val per als catalanoparlants i per a gairebé qualsevol cultura.

El context serà la nova infraestructura

Si els primers anys d’Internet van estar marcats per la presència, els propers ho estaran pel context. No n’hi haurà prou que una llengua sigui present en una base de dades, que retalls d’una cultura apareguin en els resultats d’una intel·ligència artificial o que una comunitat participi en plataformes desconnectades entre si. Caldrà que aquesta activitat pugui ser relacionada, contextualitzada i entesa com a part d’un mateix conjunt.

No n’hi haurà prou que les màquines trobin (i retornin) paraules en el nostre idioma. Hauran de reconèixer mons sencers. I aquests ecosistemes culturals no es construiran només amb continguts aïllats en mans de tercers, sinó amb infraestructures pròpies, fonts reconegudes, institucions cíviques i vincles comunitaris que donin confiança, certesa i continuïtat.

Aquesta ha estat sempre la funció dels dominis, i del .cat en particular. Un domini no garanteix per si sol la qualitat d’un contingut, però ajuda a establir-ne l’origen. No substitueix l’autoria, però n’identifica la comunitat de pertinença. Un domini és casa teva perquè només allà pots exhibir titularitat, permanència i responsabilitat sobre el que dius i sobre el context en què cal interpretar-ho.

Aquesta funció primigènia és ara més valuosa que mai. El domini ens permet reconèixer d’on ve una veu i amb quin marc es relaciona, construir patrimoni digital propi i no dependre completament de la visibilitat que ens concedeixen unes plataformes amb interessos, prioritats i regles canviants.

Participar-hi sense diluir-nos

Que ningú es confongui. Això no és un al·legat contra les plataformes, ni contra la intel·ligència artificial. Una comunitat viva no es defineix per la seva capacitat d’aïllar-se, de resistir-se al canvi o de resignar-s’hi, sinó per la seva capacitat d’anticipar-lo i d’intervenir-hi. I els catalanoparlants en sabem molt, d’això.

Ara, com abans, no ens quedarem al marge de la nova Internet. Podem posar la nostra experiència al servei de totes les cultures no hegemòniques que també es pregunten com tenir el seu espai propi en un món digital cada vegada més concentrat. Perquè el .cat té un valor que va més enllà de la seva pròpia comunitat.

Durant massa temps, algunes cultures han estat temptades d’explicar-se en termes d’excepció, resistència o fragilitat. Però vint anys del .cat ens permeten explicar una altra història: la d’una comunitat que va entendre prou aviat que Internet no seria només un canal de comunicació, sinó un espai on es construiria identitat, rellevància i futur. La d’una llengua que no va esperar que algú li cedís un lloc, sinó que va organitzar-se per tenir-lo. La d’una cultura que va demostrar que la diversitat digital també necessita infraestructura.

El 2026, reivindicar el domini, reforçar-lo i projectar-lo cap al futur és defensar un model d’Internet on les comunitats culturals puguin ser reconegudes sense dependre només dels marcs polítics, econòmics o tecnològics dominants. Una Internet on la diversitat cultural no sigui només una capa superficial, sinó també part de la seva arquitectura profunda. Una Internet on tenir veu no depengui únicament de la mida del mercat, de la força d’una plataforma o de la centralitat d’una llengua global.

Una experiència pròpia amb vocació universal

Els catalanoparlants no partim de zero. Fa vint anys vam arribar d’hora a una conversa que després va esdevenir global: com poden les comunitats tenir lloc propi al món digital? Avui aquesta pregunta torna amb més força i urgència, però sota noves formulacions. Internet ja no és només un espai on circula informació. És on se selecciona, es processa, s’ordena, es representa i es condiciona la manera com entenem el món.

Per això els vint anys del .cat no poden ser només una fita que commemorem amb nostàlgia. És just celebrar el camí fet i reconèixer qui ens hi ha precedit. Però el més rellevant no ho veurem mirant enrere, sinó entenent que som davant d’un moment que té, de nou, alguna cosa de fundacional. Han canviat les tecnologies, els actors i les formes d’intermediació. Però no ha canviat la nostra necessitat de tenir-hi un espai propi, la nostra pròpia casa.

Els dominis, i el .cat molt especialment, no són una relíquia de la primera Internet. Són una de les eines fonamentals que necessitarem per construir i fer més habitable la propera Internet. Que ja ha començat.